La font de les dones

Un poble perdut entre les muntanyes al Marroc sense aigua ni electricitat. Dones, homes, criatures i cabres. A qui li toca pujar per camins estrets, difícils i polsosos fins a la font? A les dones, és clar. Potser si tinguessin rucs ho farien ells, però quan no n’hi ha, elles són les bèsties de càrrega. Sempre ha estat així. Encara que estiguin embarassades i algunes tinguin un avortament; en aquest cas, déu o al·là ho ha volgut. I llavors, sense llum i de nit, i sense un televisor al davant, què han de fer els mascles? Doncs allò que us imagineu: cardar!

Fins que arriba un punt que Leila se’n cansa i ho comenta amb les altres dones. Els proposa fer una vaga de sexe, però les altres no ho veuen clar. No era la primera vegada que passava des que el món és mon, encara que elles no ho sabessin (ai, Lisístrata!). El seu home, el mestre del poble, hi està d’acord, però té pressions i contradiccions. Qui porta els pantalons a casa teva? (perquè això de portar faldilla només ho fan els escocessos, tan pràctics que són els pantalons també per a les dones, però no pas per a les d’aquests poblets remots entre muntanyes; la tradició, ja se sap!)

I ells, acostumats a la plàcida vida xarrupant te asseguts al bar i manant, es troben que quan es fa fosc i surt la lluna, elles es giren d’esquena. Però, i si us repudien? Què faràs després? On aniràs? Et moriràs de gana? Perquè ja se sap que sense un home al costat, una dona no és res. El mestre va a ciutat i s’entrevista amb un alt càrrec per demanar-li la canalització de l’aigua, però aquest l’adverteix: si tenen aigua, després voldran la llum, i si tenen llum voldran rentadores, i després televisors… i què fareu després? El tema se soluciona per dues coses que sempre calen: la pressió de les dones, que malgrat les amenaces continuen amb la vaga, i el fet que la notícia surt a la premsa a través d’un antic amic de Leila; llavors els polítics s’espanten, com sempre, i abans que la notícia corri, els col·loquen la font.

Ens crida l’atenció la importància de l’expressió oral: quan han de dir coses importants, ho fan cantant, en una mena de cants que reciten improvisant. Una altra és quan Leila i les seves veïnes repliquen l’imam del poble, amb les mateixes armes que ell, amb l’Alcorà. Davant les imposicions d’acceptar l’home fins i tot quan les pega, ella (que sap llegir), li llegeix algunes “sures” on es diu que la dona és la companya de l’home i parla de la igualtat. En una altra seqüència, es diu: si vosaltres us sentiu provocats per veure una dona, no la tapeu a ella, tapeu-vos els ulls vosaltres.

L’última seqüència de la pel·lícula és eloquent: enmig de la plaça hi ha la font on les dones omplen les galledes i al fons, el cafè on hi ha els homes, com sempre, asseguts i bevent te.

Dirigida per Radu Mihaileanu (el mateix que va dirigir El concert) amb guió d’ell mateix i d’Alain-Michel Blanc i música d’Armand Amar. Repartiment: Hafsia Herzi, Leïla Bekhti, Zinedine Soualem, Sabrina Ouazani, Malek Akhmiss, Saad Tsouli

Hem vist la pel·lícula dins la interessant programació de l’Associació de Dones Àgora